El 14 d’abril proppassat, una sèrie d’ajuntaments amb governs d’esquerres vàrem penjar la bandera de la II República als balcons dels ajuntaments. Dies abans, el Delegat del Govern havia enviat una circular avisant -o més bé amenaçant- de portar als tribunals aquells ajuntaments que així actuaren. Front aquesta situació hom es planteja per què la pervivència d’aquestes dues posicions antagòniques.
Queda clar des d’un principi que hi ha un problema no resolt a la societat valenciana, i que ajornar la seua solució sine die no el va fer desaparèixer. El psicòleg i filòsof alemany Karl Jasper, qui va estudiar el problema de la culpa per al cas alemany, ens proporciona una sèrie d’arguments completament vàlids per a altres conflictes. La Guerra Civil espanyola, que l’hauríem d’incardinar dins el que Enzo Traverso anomena la Guerra Civil Europea, fenomen regional de la II Guerra Mundial, n’és un d’ells. Però allò que diferencia el cas alemany i l’espanyol és la preguerra i la postguerra. Mentre el nazisme es desenvolupa abans, el falangisme nacionalcatòlic ho fa després. El nazisme tingué un final i un procés de desnazificació, el nacionalcatolicisme, per contra, gaudí de dècades de domini i de construcció, sense un final abrupte i un procés de deconstrucció.
Jaspers, enceta el seu text advertint que hem d’aprendre a parlar els uns amb els altres, i que és molt senzill adoptar una opinió i aferrar-se a ella, sense cap reflexió ulterior, però que açò ens impedeix avançar. També el contrari, no acceptar responsabilitats i claudicar a la menor resistència. La dificultat resideix en argumentar, mostrar-se flexible però no contradictori. Jasper diferencia quatre tipus de culpa: criminal, política, moral i metafísica. La primera d’elles, a hores d’ara, per qüestions biològiques, de difícil execució per mort dels protagonistes. La responsabilitat política recauria sobre els polítics i la seua acció, però qui les demanà en el seu moment? Senzillament, els protagonistes continuaren participant en l’activitat pública.Les que ens interessen ara són les dues següents. La moral és aquella que correspon a l’individu, a la seua responsabilitat moral per les seues accions. La metafísica, la responsabilitat per omissió, per inacció davant la injustícia. Tant la moral com la metafísica les conseqüències són d’indole interior de cada individu, i és des de l’individu des d’on s’ha d’acceptar la consciència de «culpa». Òbviament, malgrat la inoperància durant anys de les institucions en aquest sentit, molt s’ha caminat.
Durant les dècades de dictadura militar s’experimentà l’expansió social del nacionalcatolicisme, el totalitarisme actuà de forma que era complicat no participar d’una forma o altra: els silencis culpables, la participació de baix grau, l’afiliació per instint de supervivència, oportunisme, etc. Invariablement, com en tot conflicte, la «culpa» fou adjudicada al vençut, el procés d’assignació de culpabilitat, siguen criminals, polítiques, morals o metafísiques va recaure sobre els defensors del règim republicà. Recordem-ho, règim democràtic i legal, en contraposició d’un règim totalitari d’arrel feixista sortit d’un colp d’estat. Molts foren eliminats físicament, per mort o exili, i la resta reprimits i vigilats fins a les acaballes del règim, com podem comprovar als arxius locals de les F.E.T. i les JONS. Sorprèn, com hui en dia des del poder polític, cert sector de la dreta, emparant-se en lleis que dubtosament diuen el que ells volen que es diga, encara s’intente ocultar l’oprobi sofert pels republicans que mai van deixar d’exercir com a demòcrates, així com als ideals republicans. Se senten molestos, els incomoda, segurament per creure fermament encara en postulats feixistes, o més probablement, per la responsabilitat i l’ofensa que els ocasiona la indignitat del règim nacionalcatòlic, del qual se saben foren partícips en algun grau. Esborrar la memòria de la II República, equiparar aquesta amb la Guerra Civil i no a un colp militar, oblidar als que li romangueren fidels dins el règim franquista semblen els objectius.
Què és el mínim que podem fer des de les institucions? Recordar aquells que van creure en un règim democràtic, i que van haver de viure durant dècades amb l’estigma de culpables. Cal tenir la valentia suficient de recordar la seua militància per la democràcia, i, des de les institucions restituir la seua honorabilitat penjant el 14 d’abril la bandera de la II República al balcó. També, tindre l’esperança d’un exercici catàrtic de la dreta autòctona, i que l’any vinent, com un acte de normalitat democràtica, siga en els ajuntaments governats pel PP, allà on es penge la bandera de la II República.