Els darrers anys hem viscut un creixement urbanístic difícilment justificable amb raons basades en la racionalitat i el bé comú.
Tots som sabedors de l’estrall econòmic que ha suposat per a més d’una família les quotes urbanístiques, fet que ha afectat l’economia familiar particular i la del poble, amb transvasament de capital que aguditza la desigualtat econòmica, i també el problema que suposa a la comptabilitat municipal.
A Benifairó hi ha patis, cases i pisos buits, l’oferta és més que suficient, i els preus, per molt que s’òbriguen nous carrers, no es modifiquen. No estem en una situació de carència d’oferta. Però, a més, Benifairó ha experimentat en els darrers temps una baixada d’habitants que ens situa per davall del 1990. En aquell any es comptabilitzaven 1.645 veïns, actualment 1616, segons l’estadística de l’INE. El 2005 hi havia 1705 veïns. Per tant, tampoc és un problema la demanda, més aïna el contrari. Llavors, què és? Algú ho haurà d’explicar, i explicar-ho bé, perquè no és fàcil justificar-ho.
Cal tenir en compte que aquests nous carrers, una vegada urbanitzats, necessiten un manteniment i unes despeses relacionades que va a l’esquena dels propietaris i de l’Ajuntament. Com per exemple l’enllumenat públic.
Cal, urgentment, repensar i modificar la política urbanística municipal. Neguem la major: la necessitat d’obrir nous carrers. Perquè com ja hem dit més d’una vegada, s’ha fet de tot, menys el que era precís: l’embut que hi ha entre el Carrer Sant Francesc (carrer Alt) i la Creueta.
Baixa considerablement la població, però no paren d’obrir carrers!